Informàtica musical

Amb aquest títol podria parlar de les aplicacions informàtiques a la música, des del sistema MIDI fins al món de l’enregistrament passant per la composició amb mitjans electrònics i multimèdia. Però no, la idea va en una altre sentit. Concretament amb les reflexions d’un anunci televisiu d’una coneguda companyia de telèfons que relaciona els dos conceptes del títol d’aquest post. De fet, diuen que la segona gran despesa mundial després de l’armament és el màrketing, i cada vegada m’ho crec més. Penso que és molt encertada la relació que s’esdevé entre tocar un teclat d’ordinador i un teclat de piano, el paral·lelisme que se’n fa quan escriu poc a poc amb una sonoritat més tranquilitzada, i l’energia que es despren de l’escriptor amb la sonoritat alegre i àgil del piano, amb escales i arpegis amunt i avall. A més, els rostres expressius facials dels escriptors d’ordinador responen molt bé als automatismes que ens ensenyen des de petits i que tenim totalment interioritzats (estic pensant ara amb el típic recurs pedagògic musical culturalment acceptat, com és la sonoritat alegre del mode Major i la trista del mode menor). Per tant, un bon professional del màrketing, ha de saber detectar tots aquests automatismes que de tant assumits que els tenim, acostumen a ser una de les coses més difícils de trobar. De vegades, sembla trist (i no cal escoltar un mode menor per semblar trist) haver d’estudiar tant per acabar trobant automatismes i obvietats. Seguiré donant-hi voltes sobre tot això cada vegada que vegi l’anunci…

Anuncios

Música culta

Aquesta és una etiqueta de les moltes etiquetes perilloses que comprenen certs prejudicis. De fet, en un primer moment ens fa pensar en tota aquella música d’escenari, amb el màxim de respecte i atenció del públic assistent vers els músics que interpreten una obra d’un compositor (i la paraula obra també connota milers d’idees). A altres camps musicals també existeix aquest tipus de música culta. Al jazz per exemple, el pianista Keith Jarret demanava explícitament al seu públic que respectés la seva música, sense sorolls ni aplaudiments entre solo i solo. Aquest concepte de música culta arriba a la música popular. I no ho dic pel jazz, que de popular diriem que en segons quins músics té ben poc de popular, sinó pel concert que vaig assistir de “Els Pets fan teatre”. Volia saber què feien exactament els Pets dins d’un teatre. Només amb aquest format de concert, on no hi havia fum de totes menes ni alcohol, tot ple de cadires per seure, una il·luminació molt estàtica, amb teló a l’escenari… han deixat de ser momentàniament música popular? I música popular no deixa de ser una etiqueta, com la de música culte. Són dues etiquetes antagòniques? Què és realment música popular?

CD + llibre: Miles Davis – Kind of Blue

L’any 1959 és un any on el jazz està en plena efervescència. Vaig començar a llegir aquest llibre amb nocions bàsiques del context d’aquest trompetista i dels músics que l’acompanyen en la gravació del disc Kind of Blue. És una obra mestra, un sextet espectacular format per Miles Davis a la trompeta, Cannonball Adderley al saxo alt, John Coltrane al saxo tenor, Bill Evans i Wynton Kelly al piano, Paul Chambers al contrabaix i Jimmy Cobb a la bateria.

Endinsant-me en la lectura, vaig decidir comprar el disc per escoltar allò que va impactar tant al món del jazz. Una anècdota divertida. Vaig anar a un gran centre comercial, a la secció de jazz, i no hi havia manera de trobar el disc. Sí que és important aquest disc per no trobar-lo. A la secció de Miles Davis hi éren tots els discs menys el Kind of blue. S’hauria esgotat? Vaig preguntar a un botiguer i em va comentar que el disc es trobava a la secció obres de referència del jazz, en un lloc destacadíssim de l’aparador. Així, fets com aquest em fan atorgar un grau més d’importància del disc.

Tecnologia musical

No podem obviar que el paper de la tecnologia cada vegada és més important per a tothom. Fins i tot no dominar aquest camp és més greu que no entendre l’anglès. Cada vegada vivim en una societat més tecnològicament adaptada. Per citar alguns exemples, controlem les hipoteques per la web, gestionem la compra per internet, escoltem més música enllaunada que en directe, i així podem enumerar tot un seguit de situacions habituals de la nostra vida.

Per tant, com a músics professionals tenim dues opcions: o bé refusar aquesta situació i navegar a contracorrent, o bé explorar tot aquest camp que se’ns obra als nostres peus. De fet, als anys seixanta també van viure una experiència semblant amb la electrificació d’alguns instruments com la guitarra elèctrica. Alguns artistes de l’època com Bob Dylan o Pete Seeger van començar a utilitzar aquests instruments per a la seva música folk nord-americana. Les reaccions van ser com les que us he assenyalat al principi d’aquest paràgraf. Cap a on ha derivat aquest folk electrificat? S’ha perdut la seva essència? El què es va conèixer com a etiqueta de folk-rock actualment ha quedat desfassada? Totes aquestes qüestions me les plantejo al meu projecte final de carrera de l’Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). I per cert, tota col·laboració serà molt benvinguda!

Cesc ens deixa un gran llegat cultural

Francesc Vila i Rufas (Cesc), el qui va ser dibuixant i il·lustrador de la col·lecció de llibres i discs d’eufònic Cançons per al poble ens ha deixat aquest mes de desembre de 2006. Des d’aquí vull expressar el meu condol als seus familiars. Sens dubte, en Cesc va ser un gran referent per a l’humor gràfic català del segle XX. Col·laborà en diaris catalans com l’Avui, el Diari de Barcelona o El Correo Catalán, a més de revistes com Cavall Fort o Serra d’Or. A més, va rebre nombrosos premis i guardons, on cal destacar-ne la Creu de Sant Jordi concedida l’any 1995 per la Generalitat de Catalunya. Tal com assenyala el diari El País: Durante más de 30 años, retrató la sociedad que le rodeaba, la modernidad consumista de los sesenta, el tránsito a la democracia y múltiples situaciones de la vida cotidiana con una mirada sutil e irónica, que no siempre consiguió librarse del marcaje de la censura franquista.

Seguim endavant!

Això d’escriure en un blog sembla ser que s’està convertint en una nova droga de la segona meitat de la primera dècada del segle XXI. Si bé la societat de la informació ens permet totes aquestes coses… té sentit escriure cada dia en aquesta espècie de diari personal visible per a tothom? Qui sap si mica en mica un li anirà agafant el gustet…

De moment ja teniu la meva informació professional al complet, en què em dedico, i si m’heu de dir qualsevol cosa ja sabeu on localitar-me!

El meu primer escrit

Sempre fa gràcia això d’escriure el primer missatge al propi blog… en què normalment sempre és de prova i aquestes coses… com aquell qui fa les proves de so en un concert!

En fi, fins ben aviat!


Calendari

enero 2019
L M X J V S D
« Mar    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Categories

Estadístiques del Blog

  • 6.862 visites
Anuncios